—Vostè viu a Massanassa, a l'Horta Sud. Estava al seu pis, de fet, aquell 29 d'octubre. Quina memòria té d'aquell dia?
—És curiós com funciona la memòria. Si em preguntes pel que vaig fer abans de la vesprada, me'n recorde perfectament. A partir del moment que comença la barrancada, tinc una voràgine d'imatges.
La meua parella i jo vivim en un pis, i vam veure que de cop i volta l'aigua pujava. Jo tenia el cotxe en el garatge i, de seguida vaig assumir que no tenia sentit intentar recuperar-lo, a pesar que altres veïns sí que ho estaven fent. Des de la finestra vèiem com pujava l'aigua més i més i com entrava dins del patí, primer, i per les escales, després. En un moment determinat, entre dues persones, van portar fins a l'edifici a una dona a qui jo en primera instància no vaig reconèixer. L'acollírem a casa nostra mentre l'aigua pujava i pujava.
En un moment determinat, un veí va vindre a casa, molt astorat i em va preguntar si tenia una soga. M'explicà que hi ha una dona que estava al carrer agafada a una estructura i que calia ajudar-la a escapar. Entre diversos veïns, amb llençols nugats, intentàrem ajudar-la. A mi em donaren una llanterna, perquè la il·luminara i, entre tots, ben agafada als llençols, intentàrem rescatar-la. Però quan ja semblava que estava ben nugada, de cop i volta, un dels llençols es va trencar i el corrent se l'emportà. Jo vaig continuar il·luminant-la, per veure si això l'ajudava a agafar-se d'algun arbre o d'alguna estructura.
—Saben què va passar, finalment?
—No, en les hores següents alguns veïns van dir que es va poder salvar. Altres, que no. Ningú no ho sap del cert. És una imatge que se'm va quedar tota la nit. En aquell moment vas assumint que alguna cosa molt greu estava passant, almenys a Massanassa. Però com que havien caigut totes les connexions i no teníem ni llum, no era capaç d'imaginar l'abast de tot el que estava passant.
—Quan pren consciència de la gravetat del que ha passat?
—A casa tenim una gosseta i cada matí la trec a passejar. A les set, després d'una nit de dormir ben poc, vaig decidir traure-la. Ja imaginava que seria difícil passejar-la, però prop de casa tenim un pont i vaig pensar que, almenys, allí, podria traure-la. Vaig agafar a coll la gosseta i em vaig dirigir cap al pont. Quan vaig arribar dalt de tot, que començava a fer-se de dia, vaig prendre consciència de la magnitud del que havia passat: des d'allà es veia Benetússer, Alfafar, fins a Silla. I la via del tren, tota plena de cotxes. L'escena era dantesca.
«Cal impugnar la idea que els desastres són naturals; els desastres són, sobretot, socials»
I, aleshores, vaig girar la vista cap al polígon industrial i vaig veure molta gent caminant. Hi havia gent ben vestida, gent que caminava amb bosses plenes, persones vestides amb roba de feina... Aleshores, una persona em va dir «Ei, profe!». Era un exalumne de la facultat, que m'explicà que havien estat tota la nit atrapats en l'església evangèlica que hi ha al polígon. Prenc consciència que l'aigua havia vingut de ben a dalt, d'un barranc que jo conec prou bé.
—Per què?
—Per a mi, el barranc m'és molt familiar. Jo soc de família aragonesa. El meu avi ja parlava d’anar a 'extremar al Reino', i, més concretament, del barranc de Xiva. Mon pare, amb dotze o tretze anys, ja baixava a guardar les ovelles al barranc de Xiva. De més gran, el vaig acompanyar a visitar el barranc, perquè als dos ens feia il·lusió visitar aquell lloc que ell coneixia tan bé.
—Com van ser els dies següents?
—Els primers dies hi havia una sensació d'abandonament total. No teníem aigua corrent, ni llum, ni connexió, i això comportava molt de patiment per part dels familiars. Van haver de passar tres dies perquè entraren els primers policies. Jo vaig intentar ajudar com vaig poder, sobretot en temes de coordinació, perquè de bon començament hi havia molt de caos.
—Un any després, passejant per la zona zero, la sensació és que s'ha avançat prou en la reconstrucció, almenys pel que fa al viari públic. Aquesta visió que es té en un primer colp d'ull es correspon amb la realitat?
—Potser pot fer aquesta sensació, però hi ha molt encara per fer. Si, per exemple, passeges pel parc, t'adones que està ple de filferros i vidres. La majoria dels garatges i soterranis estan encara per recuperar. Igualment passa amb els ascensors de les finques. No es pot dir que hàgem tornat a la normalitat ni de lluny. Hi ha, de fet, una ona d’ansietat i de malestar emocional davant la lentitud de la tornada a una certa normalitat quotidiana.
En el cas del meu poble, Massanassa, encara resta molt per fer per recuperar un mínim de normalitat. Ens estem trobant, a més, amb una actitud molt poc receptiva per part de l'alcalde, a qui li hem proposat algunes mesures per habilitar aparcaments, a falta de pàrquings i garatges. Igualment, des del Comitè Local de Reconstrucció de Massanassa, hem proposat fer conferències d'experts i han sigut incapaços de cedir-nos un local. Tampoc no sabem en què pretén gastar-se l'Ajuntament els més de quaranta milions d'euros que li ha donat el Govern central. Els hem demanat informació, però no diuen res de res.
Jo m'he cansat d'explicar-los que la millor manera de conscienciar la població és fer-los partícips de la redacció del pla d'emergències. Ells ens diuen que ens assabentarem sobre el pla d'emergències quan estiga a exposició pública, però això no és fomentar la participació.
—Per què ha decidit unir-se a un Comitè Local de Reconstrucció?
—En primer lloc, perquè jo crec que hem de preparar-nos per a futures avingudes. Tenim onades de calor cada volta més intenses i, de resultes, un Mediterrani més càlid. I això és una bomba de rellotgeria que ens deixarà més temporals com aquest. I nosaltres vivim en una zona inundable. Per tant, n'hem de prendre consciència i actuar en conseqüència.
En el moment de la dana, jo tenia obertes altres investigacions, però em vaig adonar que calia apartar-les temporalment. Des que va passar la fase més dura de l'emergència, he estat aprofundint en el camp d'estudi de la sociologia de les catàstrofes. Com a sociòleg que soc, crec que puc aportar el meu granet de sorra. Vull estar present en l'activisme cívic per a millorar l'àmbit en el qual visc i conscienciar la societat on visc.
—Passat un any, quines reflexions se li susciten des de l'àmbit de la sociologia en relació amb el que va passar el 29 d'octubre?
—Per explicar les catàstrofes, hi ha quatre paradigmes. El primer paradigma va ser el religiós i va tindre vigència fins al terratrèmol de Lisboa, de 1755. Segons aquest paradigma, les catàstrofes són missatges de la divinitat, una manera que té Déu de comunicar-se amb les persones.
«Ara, no es tracta de reconstruir, sinó de transformar l'espai per reduir les vulnerabilitats»
A partir del terratrèmol de Lisboa, aparegué el paradigma científic: començaren a adonar-se que calia estudiar la naturalesa per a comprendre què és un terratrèmol o per què passen les inundacions. També va ser a partir d'aquest moment que va aparèixer l'enginyeria, com una manera de minimitzar els problemes. És el moment a partir del qual apareix també un paradigma de l'enginyeria. Aquest paradigma continua viu en l'actualitat.
A hores d'ara, la gent encara parla de desastres naturals. Ara bé, no és veritat que la naturalesa provoque desastres naturals. Si les persones no visquérem de la manera com vivim, la barrancada hauria portat aigua i terra, i no tot de productes tòxics que han quedat repartits per tot arreu.
Cal impugnar la idea que els desastres són naturals; els desastres són, sobretot, socials. És necessari canviar el llenguatge per a entendre el que ha passat. Els desastres són socials perquè, com a societat, hem generat tota una sèrie de vulnerabilitats que han crescut a mesura que implantàvem infraestructures, concentràvem població o construíem en zones inundables. No podem continuar creient que la solució a les barrancades és construir grans murs.
Ulrich Beck ja adverteix que la natura ha estat interioritzada per la societat industrial. I, per tant, és la societat la que ha transformat la natura. I cada volta que hi haja una inundació, la catàstrofe serà major.
Gilbert White, ja l'any 1945, escriu «Les inundacions són "actes de Déu", però les pèrdues generades per elles són, en gran manera, actes de l'ésser humà». El seu llibre explica com s'aborden, des de l'enginyeria, tots els problemes fluvials del Mississipi. I ja avisa de la importància de viure d'una forma que no estiguem agreujant les catàstrofes.
Fou a partir dels anys setanta que un grup de geògrafs introduïren el concepte de vulnerabilitat. Així doncs, el paradigma social és el paradigma de la vulnerabilitat.
—Així doncs, ens trobem en el paradigma de la vulnerabilitat...
—Hem d'investigar totes les vulnerabilitats personals, grupals, estructurals, sistemàtiques... per actuar sobre elles. En conseqüència, hem de prevenir i reduir vulnerabilitats.
—En això, hi ha països que estan molt avançats. El Japó sempre s'ha posat de model.
—Sí, però en realitat és als Estats Units on ja a la dècada dels seixanta començaren a crear-se departaments en diferents àrees per abordar les catàstrofes. És a partir d'aquesta feina que al Japó començaren a aprendre'n. Hi ha, doncs, el paradigma social, que posa el focus en què fan els éssers humans, i això suposa plantejar com construïm, com ordenem el territori, etcètera.
Des d'ací, però, reivindico passar al paradigma polític, perquè dins el conjunt de la societat, no tot el món té la mateixa responsabilitat. Qui té la màxima responsabilitat és el govern. I en el cas de la dana, qui havia de gestionar l'emergència no va estar a l'altura.
De fet, segons l'ONU, el nombre de persones afectades per catàstrofes —i, més concretament, per inundacions— ha crescut de forma molt significativa, però el nombre de morts s'ha reduït per cinquanta. Això és gràcies al fet que hi ha alertes i prevenció. Per això és tan difícil d'entendre com ací vam tindre un nombre tan alt de morts.
Paral·lelament, cada volta hi ha més doctrina legal que indica que és responsabilitats dels governs protegir la població dels efectes del canvi climàtic. Ho diu la Cort Iberoamericana de Drets Humans i també la Cort Internacional.
—Des d'aquesta perspectiva, què li sembla que un any després de la dana Carlos Mazón continue sent president de la Generalitat?
—Carlos Mazón és un cínic sense cap moral. En primer lloc, si jo hagués sigut president de la Generalitat, no me n'hauria anat a dinar amb un avís roig d'AEMET. Quan jo era vicerector de Cultura i havia de gestionar l'edifici històric de la Nau, era conscient quines eren les responsabilitats que tenia. Un president no és una peça ornamental del govern. Diuen: «És que, d'acord amb la llei, la responsable de gestionar l'emergència era Salomé Pradas». Això és una delegació, però el responsable últim és el president. I el que ha de donar la cara davant el seu poble és el president.
«Ho diu la Cort Iberoamericana de Drets Humans i la Cort Internacional: els governs tenen l'obligació de protegir la població del canvi climàtic»
Si Carlos Mazón hagués tingut un mínim de moral, s'hauria reunit amb cadascuna de les famílies que han patit una pèrdua. Però ni ha demanat perdó. Que continue com a president de la Generalitat és una anormalitat democràtica. Està protegit per Vox i pel PP i no hi ha manera de moure'l de la cadira perquè ja li va bé així. Vox el manté en el poder a canvi que implemente les seues polítiques.
No deixa de ser cridaner, d'altra banda, el silenci que manté l'empresariat, a pesar que moriren alguns empresaris. Igualment, passa amb l'Església catòlica, que va tindre molt de protagonisme en la riuada del 57.
—En tot cas, aquest cap de setmana milers de persones van eixir al carrer per demanar la seua dimissió.
—La manifestació del dissabte va estar molt bé. Però Mazón pot continuar governant. Faria falta que aquella hora obscura del dia 29 es fera tan inconfessable que no es poguera mantenir en el càrrec.
—Creu que la coartada de la falta d'informació dels organismes estatals li pot servir?
—No, no. És que no hi ha cap coartada. Hi havia ajuntaments governats pel Partit Popular que estaven inundats a primera hora de la vesprada. Qui es pot creure que aquesta informació no li haguera arribat a Mazón? Hi havia prou senyals per a estar alerta i no marxar a un dinar de caràcter personal. Ell té tota la responsabilitat de la mala gestió de la tragèdia.
—A partir del 29-O els gestors públics van estar a l'altura?
—Es podria haver fet molt més del que es va fer, sense cap dubte. Hi hagué descoordinació entre diferents nivells de govern, però també dins d'una mateixa administració. Cal, en aquest sentit, repensar l'articulació de competències entre diferents nivells. Si no hi ha una bona articulació, el resultat és el que hem vist a l'Horta Sud.
Ara bé, el que l'experiència en matèria de gestió de catàstrofes demostra és que la millor manera de gestionar una catàstrofe és amb previsió i preparació. I quan no hi ha ni previsió ni preparació el que hi ha és caos i descoordinació.
—Vostè sosté que no podem reconstruir, sinó que cal transformar. Què vol dir exactament?
—Clar, tot el que estava en zones vulnerables s'ha de transformar.
—Però detecta voluntat de fer-ho?
—No, no hi ha voluntat de fer-ho. Hi ha casos en què sí que veig voluntat, però en línies generals no detecte una filosofia transformadora. De fet, la impressió és que no s'han llegit el Marc de Sendai, que estableix que no s'ha de reconstruir, sinó reconstruir millor. Realment, el que cal fer és transformar, perquè estem en un context de canvi climàtic que ens genera noves vulnerabilitats.
Abans et parlava de les vulnerabilitats grupals, personals, estructurals i sistèmiques. Fins ara, s'ha prestat molta atenció a les personals i, d'alguna manera, a les grupals. Però a les estructurals i sistèmiques, no. I una vulnerabilitat sistèmica que nosaltres tenim és la concentració de població i d'activitats industrials. Jo crec que no podem continuar concentrant, perquè això posa vides en perill. Ens cal, doncs, desconcentrar.
—Això és fàcil de dir però difícil de fer...
—Aquesta és la segona vulnerabilitat sistèmica: la política opera a curt termini i, per tant, no tenen cap incentiu per pensar a mitjà i llarg termini.
Encara hi ha una tercera vulnerabilitat: fins ara la política ha funcionat com a àmbit exclusiu dels càrrecs polítics. Cal avançar cap a sistemes de governança on la participació ciutadana tinga un paper fonamental. Ningú no es preocuparà més per la salvaguarda de la vida que el mateix ciutadà. La ciutadania ha de saber a quins riscos està exposat i com ha d'actuar.
—El vicepresident Gan Pampols va dir que el dia de la dana havia fallat l'autoprotecció.
«Cal avançar cap a sistemes de governança que tinguen en compte la participació ciutadana, també en la gestió d'emergències»
—No va fallar l'autoprotecció perquè a la ciutadania ningú no li havia ensenyat a protegir-se. El que va fallar va ser que a la gent no se li havia ensenyat a autoprotegir-se. Durant massa temps, la política ha actuat en la direcció d'expropiar la sobirania participativa de la ciutadania.
A qui van avisar, quan va comprar una casa, que estava en una zona inundable? La cosa lògica seria que, quan una persona es compra una casa, li digueren quins són els riscos als quals està exposat.
—Fins ara hem parlat molt de l'espai físic, però poc de l'humà. Quin és l'estat d'ànim que respira en la zona?
—Mira, la perruqueria on jo anava no va tornar a obrir després de la dana. L'altre dia, després de molt de temps, em vaig trobar el perruquer i ens abraçarem, i a punt vam estar d'esclatar a plorar. En els grups que hem muntat de participació amb els comitès locals d'emergència hi ha gent que plora, perquè són gent que encara no ha tret fora el malestar. La majoria de la gent no ha tingut ocasió de parlar i plorar després d'acumular molt de dolor.
—Hi ha una por compartida que en la zona s'acabe instal·lat una certa antipolítica.
—L'antipolítica està ja instal·lada. S'ha instal·lat això que «només el poble salva el poble», però a mi em sembla que això és pura antipolítica. Quan vas al Consorci d'Assegurances, això és l'Estat. Quan vas a l'ambulatori, això és l'Estat. Quan entreguen un habitatge públic, això és l'Estat.
Els voluntaris van ser meravellosos, una de les millors coses que van passar durant tots aquells mesos. Però no estic gens d'acord amb això que el poble salva al poble.
—Algun missatge final, abans d'acabar?
—Com a societat ens hem de conscienciar que vivim en un context de vulnerabilitats i que, consegüentment, hem de preparar-nos per a fer front a les emergències que vindran. Hem d'exigir als governs que tinguen cura de les nostres vides, però alhora hem d'exigir participar en els processos. Hem d'emfatitzar el paradigma polític: les catàstrofes són polítiques.
LA DANA, AMB UNA MIRADA SOCIAL
La d’Antonio Ariño va ser una de tantes famílies procedents de l’Aragó que, en ple desarrollisme, va abandonar la seua terra nadiua i es va instal·lar a l’Horta Sud, un territori en plena expansió al caliu de la ciutat de València. En concret, feren niu a Sedaví, si bé, ja emparellat es va assentar a la veïna Massanassa.
Segurament per aquesta proximitat física a l’espai i a la tragèdia, Ariño, professor emèrit de la Universitat de València, exvicerector de Cultura de la Universitat de València, s’ha endinsat plenament en l’anàlisi de la catàstrofe. Encapçala el projecte Les escriptures de l’aigua, una proposta multidisciplinària que persegueix abordar la dana del 29 d’octubre amb una mirada social. Una de les propostes és una exposició fotogràfica, en què han participat José Luis Cueto, Ana M. Martínez Gorostiza i Mario Rabasco, i que es pot visitar a la Biblioteca Gregori Maians del Campus de Tarongers de la Universitat de València.
El títol de l'exposició pretén assenyalar tota la transformació humana del territori i de la geomorfologia dels llits que ha creat greus vulnerabilitats per a les persones i la seva manera d'existència.
